LITERATURA CATALANA ETPClot

1r batxillerat

CURS08/09(II) Setembre 17, 2009

EL MODERNISME

Aquí trobaràs el material i exercicis per treballar a classe els poemes que apareixen al llibre Antologia de la poesia catalana i que a més es treballen dins de la matèria del curs.

8 de gener 2009

Comentari del poema “Oda a la Pàtria”

Llegeix primer l’explicació teòrica i després respon totes les preguntes del text 1

23 de gener

Video sobre Narcís Oller

16-20 de febrer

Per treballar la poesia modernista utilitzarem els següents textos:

– els que tens en el dossier de sota (“l’Albatros”, “Oda a Espanya”, Desolació”, amb les respectives preguntes)

– “La vaca cega” de J.Maragall (a l’antologia)

– “Lo Pi de Formentor” de M. Costa i Llobera

Has d’interpretar el contingut dels poemes, buscar alguna figura retòrica, explicar les característiques modernistes i classificar-los.

A enllaços pots trobar informació ( “presentació modernisme”) i alguns d’aquests poemes han estat comentats pels teus companys en el treball del llibre.

Aquí teniu el power-point de la Mònica i la Diana sobre la poesia modernista

I d’altres:

Adrià Serrano

Óscar Chaparro i Albert Menéndez

EL NOUCENTISME

Introducció al Noucentisme

Poemes de Carner

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/carner.htm#Solitud%20serena

 

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/carner/fruits.html#Els_fruits_saborosos

 

carner

Exercicis

1. Busca informació sobre Els fruits saborosos i explica el contingut del llibre (màxim dotze línies)

2. Comenta un dels poemes d’aquest llibre (Els fruits…)

3. Realitza algun exercici del llibre de text que es trobi en l’apartat del Noucentisme

4. Busca trets poètics o temes del Noucentisme en alguns poemes de Carner(consulta webs apartat anterior)

 

EXERCICIS SOBRE EUGENI D’ORS (HS1-HS2-CT1-CT3-ART)

 

1- Què és una glossa, segons d’Ors?

 

2- Quins són els mots encunyats per ell? Què signifiquen?

 

3- Explica el contingut de La ben plantada i presenta’n algun fragment significatiu.

 AVANTGUARDISME

dali

EXERCICIS AVANTGUARDISME

QUÈ S’HA DE FER? (Individualment o en grup)

  • Un treball que consti de les següents parts:

– Explicació teòrica que no ha de repetir el contingut del llibre, sinó aportar informació curiosa i interessant que trobeu a les adreces de l’apartat de webgrafia

– Mostra d’imatges representatives, ja que els avantguardismes es van desenvolupar sobretot en les arts plàstiques

– Búsqueda de poemes avantguardistes, dels quals podeu fer un petit comentari

– Creació d’algun poema avantguardista, indicant a quin moviment pertany ( A la pàgina 214 del llibre s’expliquen les tècniques que podeu seguir)

– Algunes de les preguntes del comentari de text del poema “Interior” de Joan Salvat-Papasseit que teniu a la pàg.218 del llibre

  • En format digital ( un document de word amb fotogafies, enllaç a power-point, etc) i enviar el document per la bústia de la GIC

ON TROBAR INFORMACIÓ?

http://www.edu365.cat/batxillerat/art/surrealisme/index.htm

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/experimentar/index.htm

manifestos avantguardistes

Per a fer un poema dadaista

Escriptura automàtica (per fer un poema surrealista)

Ah! I no podem oblidar el magnífic vídeo confeccionat per l’Andrea i la Jéssica S. i el fantàstic power-point de la Carla, ambdós sobre l’Avantguardisme i penjats als enllaços del CT2

OBRES AVANTGUARDISTES

BubbleShare: Share photosEasy Photo Sharing

SELECCIÓ DE TREBALLS PRESENTATS

– Poemes avantguardistes de creació pròpia

dibuix

AUTOR: PERE MAYORAL

COMENTARI: Poema visual que vol explicar que tot és una repetició, un cercle que no té ni principi ni final sempre es repeteix.

HUMANITAT

 

porquetAUTORA: ANDREA GIL

COMENTARI :Aquest és un poema visual que ens mostra un gos mossegant-se la cua. Li he posat el nom d’humanitat ja que em sembla una imatge bastant simbòlica. Primer de tot representa com nosaltres mateixos som el nostre pitjor enemic ( Hobbes: <L’home és el llop per l’home>), després també poden trobar com ens considerem molt superior a totes les altres espècies, quan de fet, de forma més sofisticada i autodestructiva, a la llarga, fem exactament el mateix.

collage

AUTORS: DAVID BOU I MARC SERRA

COMENTARI:

Creació d’un poema

 

Hem volgut fer un poema dadaista, i per això, hem seguit els passos que diu Tristan Tzara en “Per a fer un poema dadaista” del Manifest Dadà:

Agafeu un diari

Agafeu unes tisores

Trieu en aquest diari un article que tingui la llargada que compteu donar al vostre poema

Retalleu l’article

Retalleu a continuació amb cura cadascuna de les paraules que formen aquest article i poseu-les dins d’una bossa

Agiteu suaument

Traieu a continuació cada retall un després de l’altre

Copieu conscienciosament en l’ordre en que han deixat la bossa

El poema se us assemblarà.

I heus aquí que sereu un escriptor infinitament original i d’una sensibilitat encisadora, encara que incompresa de la plebs.

 A partir d’un article esportiu de “El Periodico” hem fet aquest poema dadà.

futbol

AUTORS: ADRIÀ MARTÍNEZ I ALEIX DE DIOS

COMENTARI: Aquest poema avantguardista conté tècniques com les paraules en llibertat, salt de falla o la supressió dels signes de puntuació. A més, representa els temes com l’esport i pertany al moviment del futurisme.

eliana

ELIANA BENAVENTE

diana-i-monica

AUTORES: DIANA DOMÍNGUEZ I MÒNICA SERRANO

COMENTARI:

Aquest poema avantguardista pertany al moviment del futurisme, ja que enalteix el sentiment de la llibertat en comptes d’enaltir la violència i la guerra.

El poema consta de diversos recursos, sobretot la destrucció de la sintaxi i les “ paraules en llibertat”. També apareixen tècniques com el salt de falla ( encara que no pertanyi amb totalitat al futurisme), les paraules en llibertat ( ja esmentades anteriorment), i la supressió parcial dels signes de puntuació, amb la utilització d’un gran nombre d’espais en blanc.

EL BOSC

fosalba

AUTORES: CARLA FOSALBA, ELISABET MORENO I JESSICA CORDERO

COMENTARI: Aquest poema avantguardista conté tècniques com cal·ligrama ( en forma d’arbre) salt de falla o la supressió dels signes de puntuació.

carranzasaucedogabarri

AUTORS: JESSICA SAUCEDO, XAVIER CARRANZA I ALBERT GABARRI

avantg

 

 

 

 

AUTORS: IGNASI MAS I ALBERT TRABADO

COMENTARI:

Aquest és un poema visual on apareix un arbre que té com a fulles lletres. El seu significat vol dir que les lletres i la literatura ens fan viure com si fossin fulles que ens donen oxigen. Podem observar una branca negra , que ens diu que si no el cuidem les lletres i tot el que representen ho perdrem.

POWER-POINT D’ANNA, SONIA I ELISABETH

POWER-POINT DE MARIO GIMÉNEZ, VÍCTOR DEL RÍO I RUBÉN PASCUAL

POWER-POINT D’ADRIÀ SERRANO I JOAN CRISÓSTOMO

POWER-POINT DE PERE MAYORAL

POWER-POINT MÒNICA SERRANO I DIANA DOMÍNGUEZ

MERCÈ RODOREDA

EXERCICIS SOBRE MERCÈ RODOREDA

(extrets de http://www.xtec.es/lic/centre/professorat/any_rodoreda/miralltrencat.pdf i http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/dossiersgust/Rodoreda_2005.pdf )

portada

merce-rodoreda-11

Abans de realitzar els exercicis sobre obres de la nostra autora caldrà realitzar les següents tasques.

– Realitza un esquema sobre la narrativa de postguerra (pàg.246 llibre de text)

– Confecciona un altre sobre les característiques de la novel·la psicològica (pàg. 241

llibre de text) (podeu utilitzar ppt., mapa conceptual, etc.)

– En el llibre de text tens un breu resum de l’argument de La Plaça del Diamant, ara

afegeix-ne el teu sobre Mirall trencat. (D’una extensió similar)

A partir d’una sèrie de textos treballarem el punt de vista en dues obres de M.Rodoreda.

Narradora conscient del seu ofici, Mercè Rodoreda es planteja el problema de l’estil alpròleg de Mirall trencat. Guiada per l’objectiu d’aconseguir la més alta qualitatnarrativa, l’autora confessa la necessitat de variar l’estil en funció del tipus de relat.L’estil era diferent del de La plaça del Diamant. La novel·la d’una família havia deser més àmplia, havia de tenir més obertura. No podia fer explicar la novel·la per

un sol personatge… Havia de substituir el monòleg per l’estil narratiu. (pàg. 12)

1. Per quina raó decideix Mercè Rodoreda substituir el monòleg per l’estil narratiu?

2. Defineix el monòleg. Quines són les seves característiques gramaticals? Com es vehicula la informació? Quina és la distància entre el narrador i el personatge?

3. Quin novel·lista europeu el consagra com a tècnica renovadora?

4. Com penetra el monòleg interior a la narrativa catalana?

5. Analitza aquest fragment de La plaça del Diamant, escrit seguint aquesta tècnica, i destaca’n:

a) el punt de vista adoptat

b) les marques gramaticals

c) la fluència i el ritme de la información

 

 

Havia travessat. I em vaig posar a caminar per la meva vida vella fins que vaig

arribar davant de la paret de casa, sota de la tribuna… La porta estava tancada.

Vaig mirar enlaire i vaig veure en Quimet, que, al mig d’un camp, prop del mar,

quan jo estava embarassada de l’Antoni, em donava una floreta blava i després

es reia de mi. Volia pujar a dalt, fins al meu pis, fins al meu terrat, fins a les

balances i tocar-les tot passant… Havia entrat feia molts anys per aquella porta

casada amb en Quimet i n’havia sortit per casar-me amb l’Antoni i amb els nens

al darrera. El carrer era lleig i la casa era lletja i l’empedrat era un empedrat

només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la porta era fosca. Vaig buscar

el forat que en Quimet havia fet a la porta, damunt del pany, i el vaig trobar de

seguida: tapat amb suro damunt mateix del pany. I vaig començar a treure

miques de suro amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure

tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb els dits no

podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir la porta. Havia d’haver dut

un filferro per fer ganxo. I quan anava a clavar dos cops de puny a la porta vaig

pensar que faria massa soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em

vaig girar d’esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a dins. I em

vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del ganivet i amb lletres de

diari vaig escriure Colometa, ben ratllat endintre, i, com d’esma, vaig posar-me a

caminar i les parets em duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del

Diamant: una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al mig

d’aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i totes les cases es

van començar a gronxar com si tot ho haguessin ficat a dintre d’aigua i algú fes

bellugar l’aigua a poc a poc i les parets de les cases es van estirar amunt i es

van començar a decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora

s’anava estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una companyia a la

mà i era la mà d’en Mateu i a la seva espatlla se li va posar un colom corbata de

setí i jo no n’havia vist mai cap, però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un

vent de tempesta que s’arremolinava per dintre de l’embut que ja estava gairebé

clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia què, vaig fer

un crit d’infern. Un crit que devia fer molts anys que duia a dintre i amb aquell

crit, tan ample que li havia costat de passar-me pel coll, em va sortir de la boca

una mica de cosa de no-res, com un escarbat de saliva… i aquella mica de cosa

de no-res que havia viscut tant de temps tancada a dintre era la meva joventut

que fugia amb un crit que no sabia ben bé que era… ¿abandonament?

 

La plaça del Diamant

 

 

rodo-23

En el relat vuitcentista, el text és dit per una sola veu. Una veu única, que ho sap tot,ho coneix tot, ho explica tot, coneguda amb el nom de «narrador omniscient».Tanmateix, aquesta estratègia, l’omnisciència narrativa, permet un joc de variantsque, alternades amb habilitat per Mercè Rodoreda, atorguen dinamisme a l’estilnarratiu de Mirall trencat.

Mitjançant la tercera persona i la utilització de formes verbals de passat s’evoquen

esdeveniments, pensaments, fragments de memòria… Sovint, l’autor alterna el

recompte de fets, escenaris i accions amb la transcripció de fragments de conversa.

 

 

Salvador Valldaura havia tancat els ulls mentre els violins anaven desgranant el

primer tema de l’al·legro con brio. Estava recollit, voltat d’aquelles onades que

l’exaltaven i el deixaven gairebé sense respir. Quan després dels tres acords de

l’orquestra el piano començà a repetir la frase inicial, obrí els ulls. A dalt de

l’escenari, asseguda entre els primers violins, hi havia una noia amb un tros de

punta que li penjava al capdavall de la faldilla. Aquell volant descosit era tan

insòlit que es distragué un moment de la música. Tornà a tancar els ulls i féu un

esforç per concentrar-se. El piano anava perfilant el segon tema, el passava a

l’orquestra i el reprenia amb més seguretat. Però ja no hi havia res a fer. «Per un

dia que deixen tocar el violí a una noia…» ¿Com era que no se n’havia adonat de

seguida? Abans de començar el concert s’havia distret llegint el programa i,

després, quan fet el silenci l’orquestra havia atacat les primeres notes, a penes li

havia vist el braç i l’arquet entre tots els altres. Estava indignat perquè amb

aquella deixadesa imperdonable li anava espatllant el millor moment de la nit. Tot

d’una sentí que el cor se li estrenyia i la mirà amb més atenció: la noia del volant

era aquella violinista que feia cinc o sis mesos havia tocat a Salzburg en el

concert d’alumnes del conservatori. Prima, rossa com un fil d’or, amb els ulls

molt clars, amb els cabells pentinats enlaire i amb dos o tres rinxols que se li

escapaven clatell avall. No li havia tret els ulls de sobre en tota la nit i, després,

l’havia recordada sovint, mig esfumada i tan fràgil que feia pena pensar que la

vida potser jugaria a fer-la malbé. N’havia parlat a en Quim; havia triat la pitjor

persona i el pitjor moment, perquè Joaquim Bergadà, company seu, acabava de

fer la conquista de la dona de l’agregat comercial anglès, que tenia fama

d’enamoradissa, i a penes l’havia escoltat. (pàg. 52)

 

6. Explica el punt de vista d’aquest fragment assenyalant fragments concrets.

 

D’altres vegades el narrador es posa a la pell d’uns dels protagonistes. Manté lesformes del narrador omniscient –tercera persona, verbs en les diferents possibilitatsdel pretèrit, alternança de verbs perfectius i imperfectius…– però el text ve marcatpel punt de vista del personatge, que selecciona molt la informació, oferta des delseu angle de visió. Aquest procediment rep el nom d’omnisciència parcial o,

també, omnisciència selectiva.

rodo-15

La cambrera el féu entrar en una sala que tenia les parets cobertes de llibres.

Teresa Valldaura l’anà a buscar de seguida: «Vingui al menjador; hi toca el sol i

no hem de fer compliments.» Així que el veié, el senyor Valldaura, que estava

llegint el diari assegut davant del finestral, s’aixecà i el saludà amb molta

cerimònia. Era un home alt, dret, amb una gran barba rossa i una mirada

carregada de bondat. Vestia d’una manera impecable. «Quan el conegui més li

hauré de preguntar quin sastre el vesteix; estarà content.» Feia temps que no

havia vist una persona que li fes tant d’efecte; a penes sabia què dir. «És un

gran senyor», pensà molt impressionat. Li havien parlat ja feia temps d’una

aventura que havia tingut a Viena, quan estava a l’ambaixada, i que no acabava

de recordar. ¿Una noia que s’havia suïcidat? Quan s’adonà de la Sofia ja la tenia

al davant; distret amb el seu pare no l’havia vista entrar i li sabé greu. Duia un

vestit de jersei de seda que li emmotllava el cos i un collaret de perles ran de

coll. El dinar hauria pogut ser molt agradable si la Sofia hagués estat més

cordial. Se la veia distreta i a penes si badà boca. La Teresa parlà gairebé tota

l’estona amb l’Eladi. (pàg. 117-118)

7. Qui explica l’escena? Es manté el mateix punt de vista al llarg de tot el text?

 

 

 

FRAGMENTS DE LA PLAÇA DEL DIAMANT 

 

Text 1

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia,

rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja

pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d’anar

a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m’havia passat el dia despatxant dolços i les

puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i

agafadors. (p. 15)

Text 2

Vam anar a beneir. Al carrer hi havia nens amb palmons i nenes amb palmes i nens

amb xerrics-xerracs i nenes també amb xerrics-xerracs, i alguns en comptes de

xerrics-xerracs duien maces de fusta i mataven jueus per les parets i per terra i per

damunt d’una llauna o d’una galleda vella i pertot arreu. Quan vam arribar als Josepets,

tothom cridava. En Mateu venia amb nosaltres, amb la nena a coll. Una nena

com una flor, i ell la duia com si fos una flor de debò. Era tota rossa i amb tirabuixons i

tenia els ulls com en Mateu, però era una nena que no reia. Portava una palma que li

mig aguantava en Mateu, carregada de cireres confitades. (p. 33)

Text 3

L’altre diumenge [en Quimet] va venir a dinar a casa i va regalar un puro al meu pare.

Jo vaig portar un braç de gitano de crema. (p. 35)

Text 4

Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i a menjar popets. Un dia

se’ns va acostar un home amb camisa groga que ens volia vendre postals d’una artista

que havia estat la reina de París feia molts anys. (…) Quan vam sortir [en Quimet]

va dir que ja podia anar-me’n cap a casa perquè ell tenia cita amb un senyor que li

volia fer restaurar tres dormitoris. Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors.

I l’aparador de les nines a la casa dels hules.

Text 5

El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets

estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem

de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava un

tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes molt grans que

aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els

xuclava els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt de mal per dintre i per fora. Alguna

vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos de debò, tan de

debò que m’espantava, amb els ulls blaus, tot enamorat de la Griselda i sense la

Griselda que n’estimava un altre. I aquella veu d’en Mateu quan em va dir que hi

havien d’anar tots. I tots s’hi anaven quedant com a la ratera, les rates. No hi ha més

remei. No hi ha més remei. Abans de vendre’m les dues monedes de mossèn Joan,

m’ho vaig vendre tot: els llençols brodats, el joc de taula bo, els coberts… m’ho

compraven les que treballaven amb mi a l’ajuntament i després s’ho venien i feien

negoci. Amb prou feines si podia comprar per menjar. La llet era sense llet. La carn,

quan n’hi havia, era de cavall, deien. (p. 157)

 

8. Després de llegir els fragments anteriors indica característiques de l’obra de Rodoreda en general i de La plaça en concret

Anuncis